"Quan el món trontolla" per Eva Fiter

Tinc por. Però aquesta por no em paralitza. Em fa mirar de cara un món que canvia acceleradament i on l’ordre que havíem conegut s’està esquerdant. Europa i els Estats Units perden pes mentre la Xina, els Emirats Àrabs o Israel juguen partides pròpies en un escenari global tensat fins al límit. I, un cop més, qui acaba pagant som nosaltres: la societat civil.

Les guerres no han desaparegut; només les teníem lluny. Ara les veiem apropar-se. Putin parla amb llibertat inquietant d’un “pla de pau per Ucraïna” mentre amenaça Europa. Paraules que recorden temps que crèiem superats. Ens encaminem cap a una tercera guerra mundial? Mentrestant, als Estats Units un president imprevisible imposa aranzels, tensió diplomàtica i un suport acrític a conflictes que encenen el món. I, com sempre, guanyen els de sempre: els rics, els poderosos, els que acumulen control mentre la resta ens barallem per engrunes. Aquest clima alimenta la polarització. Ens divideixen entre extrems i ens venen que cal sacrificar llibertats per estar “segurs”. El discurs de la por troba terreny fèrtil: assenyalar immigrants, assenyalar qualsevol diferent. Mentides repetides que acaben calant perquè és més fàcil culpar el feble que qüestionar el fort.

I tanmateix, vivim un dels millors moments de l’estat del benestar: més drets, més igualtat, més protecció social. Però ho estem posant en risc permetent que la por governi i que els extremismes avancin sense fre. Si no reaccionem, d’aquí pocs anys la por i la misèria podrien ser a la porta de casa. No només per líders que creuen que tot s’hi val —Putin, Netanyahu, Trump— sinó perquè nosaltres mateixos ens hem deixat arrossegar per la crispació i les falsedats. La política no és perfecta, però tampoc és l’enemic. Les lleis i els pressupostos han millorat la vida del país. 

El veritable monstre que ens devora és un capitalisme salvatge que ho converteix tot en mercaderia i ens empenta a voler sempre més. Com va dir Antón Costas en un sopar pallarès, la història econòmica és cíclica. Som al 2025: fa cent anys Europa vivia una falsa calma després de la Primera Guerra Mundial, que va desembocar en crisi, feixisme i guerra. No repetim els errors. Som a l’inici d’una etapa fosca, sí. Però encara som a temps d’encendre llum. Som persones, no enemics. I ens necessitem. 

Mirem-nos a la cara. Acordem. Rebaixem tensions. Tallem d’arrel qui trenca la convivència i erosiona la democràcia.

Res d’insults.

Res d’amenaces.

Res de retrocessos en drets.

Sí a la humanitat, a l’ajuda mútua, a la comunitat.

Sí a la gent treballadora, justa i solidària, vingui d’on vingui.

Prou por. Prou odi. Prou divisió.

Encara hi som a temps. I encara podem guanyar esperança.

Eva Fiter Cirera